domingo, 18 de diciembre de 2011
EMPÚRIES
Empúries fou una antiga ciutat grega i romana a l'extrem sud del golf de Roses, al nord-est del contemporani municipi de l'Escala, concretament al sud de Sant Martí d'Empúries, que en conserva el nom. S'estén des de l'antiga gola del Fluvià (El Riuet) fins a tocar de l'antic braç del Ter que desembocava al nord de la vila de l'Escala platja del Rec del Molí. L'espai és una de les seus del Museu d'Arqueologia de Catalunya i l'excavació arqueològica de major durada a Catalunya. Actualment, les ruïnes són propietat de la Generalitat de Catalunya i formen part d'un parc arqueològic.
Estructura
El jaciment excavat permet dividir-lo en quatre parts, d'ocupacions successives, situades al voltant d'un port natural: la primera fundació grega, situada en una península (avui Sant Martí d'Empúries) anomenada pels arqueòlegs Palaiàpolis (ciutat vella); la ciutat grega a terra ferma, a la vora del mar, dita Neàpolis (ciutat nova); la ciutat romana, situada damunt la Neàpolis, i restes d'un poblat ibèric dels indigets.
La ciutat estava emmurallada, i les muralles es van refer en diversos moments. Al centre de la Neàpolis hi ha la plaça o àgora. Només se'n conserva una porta d'accés, entre dues torres. Els carrers eren irregulars. Al costat de la plaça hi havia una Estoa (mercat). Tenia diversos temples que se suposa que estaven dedicats a Zeus-Serapis i Asclepi (Esculapi).
La ciutat romana estava envoltada d'una muralla de formigó de calç encofrat sobre dues fileres de pedres gegantines. Tenia una gran plaça fòrum porticada, amb diversos temples i botigues, i uns grans banys públics. Fora la muralla hi havia un amfiteatre i un gimnàs o palestra. Davant la porta de la Neàpolis s'hi bastí un barri d'artesans metal·lúrgics.
Es coneixen diverses necròpolis al voltant de la ciutat.
Estructura
El jaciment excavat permet dividir-lo en quatre parts, d'ocupacions successives, situades al voltant d'un port natural: la primera fundació grega, situada en una península (avui Sant Martí d'Empúries) anomenada pels arqueòlegs Palaiàpolis (ciutat vella); la ciutat grega a terra ferma, a la vora del mar, dita Neàpolis (ciutat nova); la ciutat romana, situada damunt la Neàpolis, i restes d'un poblat ibèric dels indigets.
La ciutat estava emmurallada, i les muralles es van refer en diversos moments. Al centre de la Neàpolis hi ha la plaça o àgora. Només se'n conserva una porta d'accés, entre dues torres. Els carrers eren irregulars. Al costat de la plaça hi havia una Estoa (mercat). Tenia diversos temples que se suposa que estaven dedicats a Zeus-Serapis i Asclepi (Esculapi).
La ciutat romana estava envoltada d'una muralla de formigó de calç encofrat sobre dues fileres de pedres gegantines. Tenia una gran plaça fòrum porticada, amb diversos temples i botigues, i uns grans banys públics. Fora la muralla hi havia un amfiteatre i un gimnàs o palestra. Davant la porta de la Neàpolis s'hi bastí un barri d'artesans metal·lúrgics.
Es coneixen diverses necròpolis al voltant de la ciutat.
LA CIUTAT ROMANA D'EMPÚRIES
Els romans arriben a Catalunya a través d'Empòrion, una colònia grega fundada cap al 600 a.C., que els és aliada en la seva lluita contra els cartaginesos. Més endavant, durant el s. II a.C., els romans instal·len un campament militar permanent al costat de la ciutat grega, que conserva la seva independència, amb la finalitat de controlar el port i el territori. D'aquest campament militar en queden restes del pretori al nord del fòrum: murs, paviment, grans cisternes i sitges.
A principis del s. I a.C. el campament militar del costat d'Empòrion es va convertir en una ciutat, poblada per itàlics i independent de la grega. A mitjan segle I a.C. va rebre colons romans veterans de Juli Cèsar i després, en un moment desconegut durant el període que va des de Cèsar fins a August, va ascendir a la categoria de municipium. Paral·lelament les muralles que separaven els dos nuclis urbans, el grec i el romà, van ser enderrocades i un nou tram murari va unir les dues ciutats en una de sola. A partir d'aquell moment el nom de la ciutat unificada va esdevenir plural (Emporiae) i l'antiga polis grega va perdre tota la seva autonomia.
La ciutat d'Empúries va ser projectada ex nouo en gran part seguint els cànons urbanístics de les colònies romanes: a partir de les estructures militars preexistents es va traçar la xarxa de carrers en la usual quadrícula de cardines i decumani. Després es va envoltar de la muralla i tot seguit es va començar a aixecar el fòrum. El Cardo Maximus unia el fòrum i la porta principal del sud, l'única conservada. Tanmateix un element misteriós distorsiona el traçat habitual de les fundacions romanes: un mur separa el recinte emmurallat en dues parts. Segons alguns arqueòlegs, aquest seria en realitat el mur del qual parlen Estrabó i Livi, però no n'hi ha cap certesa.
La muralla, conservada sobretot a la banda sud, es va alçar segons una doble tècnica constructiva:
- La part inferior està feta amb gran blocs poligonals de pedra,
- El cos superior està construïda amb formigó (opus caementicium), a la qual es va donar forma per mitjà d'un encofrat.
El buit de l'interior s'omplia amb materials com terra i pedres.
La muralla meridional de la ciutat romana d'Empúries. En la foto superior el tram corresponent a la porta que dóna al Cardo Maximus. A la dreta de la porta s'hi observa el relleu d'un fal·lus (detall), símbol de protecció. A la foto de la dreta l'extrem del mateix tram murari (S.G.).
El fòrum ocupa quatre illes i s'articula en dues parts divides per un decumanus. La banda meridional estava limitada originàriament per una filera de tabernae. El cantó septrentrional estava presidit pel temple, del qual gairebé només es veu el podium i que devia estar dedicat a la Tríade Capitolina (Júpiter, Juno i Minerva). Darrere seu el fòrum quedava tancat per un pòrtic de doble nau en forma de U amb criptopòrtic (corredor semisubterrani) i precedit per un nimfeu. Probablement les dues parts tenien funcions diferents: la meridional servia per a les activitats comercials i polítiques i la septentrional per a les religioses.
En època d'August el fòrum va ser objecte d'una reforma total, d'acord amb la recent categoria de municipium. L'entrada de les tabernae es va girar cap al carrer, en comptes de mirar cap a dins el fòrum. Es va edificar un nou pòrtic en forma de U a tres bandes de la plaça meridional i, a la del sud, una basílica adjacent d'una sola nau amb tribunal (aedes Augusti) a la capçalera. A l'àrea sacra es van aixecar un templet a cada costat del principal, probablement dedicats al culte imperial. Finalment tot el recinte es va tancar amb tres portes.
Restes del criptopòrtic que envoltava el temple del fòrum (S.G.)
Al nord del fòrum es troben un mercat i les termes públiques, descobertes l'any 2000 i recentment excavades. Els altres edificis públics coneguts són l'amfiteatre i la palestra, tots dos bastits, el segle I d.C., extramurs però ben a prop de la muralla, a una banda i l'altra de la porta sud. L'amfiteatre emporità era un edifici molt modest en forma d'un òval de 93 x 44 m. En resta la base del podium i dels murs radials que sustentaven les grades, probablement de fusta. La palestra, edifici destinat a practicar activitats físiques, només està testimoniada pel rectangle arrasat del seu pòrtic, que envoltava l'arena.
El forn (praefurnium) de les termes.
De l'àmplia extensió que ocupava la zona residencial se n'ha excavat una petita part. Tot i això s'ha calculat que hauria pogut arribar a tenir uns 4000 habitants. A banda d'uns habitatges humils veïns del fòrum, només es coneixen una sèrie de grans domus situades sobre el cardo més oriental de la ciutat. L'estudi de l'evolució de les tres domus excavades il·lustra sobre el terreny l'enriquiment d'algunes famílies. Dues de les domus, les núm. 1 i 2B, es van ampliar en diverses fases a expenses de les cases veïnes. La domus 1 fins i tot va ocupar part del carrer i va saltar l'antiga muralla. Aquesta mansió tenia peristil, jardí (hortus) i, aparentment, banys privats, a més d'una esplèndida decoració, tal com es dedueix dels mosaics conservats, i una vista magnífica.
Entrada i atri de la domus 1 (S.G.).
A partir del segle I d.C. Empúries pateix una lenta decadència, com ja evidencia la humilitat dels nous edificis públics com l'amfiteatre i la palestra. Diversos factors poden explicar el aquest procés: la progressiva inutilització del port pels sediments aportats pel Fluvià, els canvis dels fluxos comercials en les rutes marítimes, la importància creixent de ciutats com Tàrraco o Bàrcino i les reformes administratives de Vespasià. Tant la ciutat romana com la Neàpolis es van anar despoblant i finalment la ciutat es va replegar altre cop en el petit promontori de l'actual Sant Martí d'Empúries, la primitiva Paleàpolis, que va ser seu episcopal en l'atiguitat tardana i època visigòtica. El nom es mantindria encara amb el comtat medieval d'Empúries i amb la comarca de l'Empordà
LA CIUTAT GREGA D'EMPÚRIES
La ciutat grega estava dividida en les dues parts: la Paleàpolis i la Neàpolis.
- la Paleàpolis (Palaiá pólis): l'antic illot on els grecs van fundar el seu primer establiment. Avui el poble de Sant Martí d'Empúries, és l'únic indret d'Empúries que ha continuat sempre habitat i, com a conseqüència, es coneix molt poc de l'època grega.
- la Neàpolis: amb aquest nom es coneix actualment la part que en l'antiguitat era en terra ferma, excavada avui dia en la seva major part fins a nivells que van des del segle II a.C. al I d.C. l'època en què ja es trobava en òrbita de Roma. Només alguns llocs s'han descobert restes d'èpoques anteriors, situades a nivells més profunds. N'és el principal exemple el santuari del sud-oest, construït al segle IV a.C. i fins ara considerat sota l'advocació d'Asclepi, déu de la medicina, a partir de la identificació d'una estàtua que s'hi va trobar. A la recent reconsideració del déu representat esdevé molt dubtosa aquesta adscripció a Asclepi. La ciutat es va anar estenent des del nord cap al sud en diverses fases amb un traçat urbanístic irregular adaptat al relleu del terreny. L'àgora, una gran plaça tota envoltada de porxos, era el centre de la vida política i comercial de la ciutat, i la travessava el carrer principal, que recorria la ciutat des de la plaça de la porta sud de la muralla fins al port, al nord. En el període de més prosperitat del segle II a.C. es van realitzar diverses reformes urbanístiques:
- una nova muralla, monumental i defensada amb torres, que ara es pot veure al sud de la ciutat i que va permetre estendre l'àrea de la ciutat cap al sud.
- un recinte porticat en la terrassa inferior rera aquesta muralla -potser una palestra en el seu origen-, on més endavant es va construir un temple, potser consagrat a Serapis.
- una reforma del santuari situat a la terrassa més elevada del sud-oest.
- l'ampliació de l'àgora, soterrant els edificis de la banda est.
- construcció a la mateixa àgora d'una stoá -un edifici porticat- de dues naus i, probablement, dos pisos. A l'interior s'hi arrecerava una sèrie locals comercials.
Tant l'àgora com el carrer principal allotjaven gran quantitat d'establiments de tota mena (botigues, petits tallers...), que donen fe de l'activa vida comercial d'Empòrion. En destaquen una factoria de salaons i el mercat veí a l'àgora, format per un seguit de locals comercials al voltant d'una cisterna pública. Les cases de la Neàpolis són majoritàriament modestes: són planta baixa, amb dues o tres habitacions i construïdes amb parets de tovots sobre un fonament de pedra. N'hi ha de més riques que tenen mosaics al terra de les cambres principals i algunes, com la gran casa al costat de l'àgora, disposen de peristil. També se'n troben del tipus itàlic (domus). Les diferents classes d'habitatge evidencien la barreja de tradicions culturals i aquitectòniques que van confluir en les darreres fases de la Neàpolis emporitana. Els habitants de la ciutat grega en el seu conjunt, al moment de més gran poblament, devia ser d'uns 1500.
La terrassa superior de l'àrea sagrada (S.G.).
La terrassa inferior de l'àrea sagrada amb un temple voltat d'un pòrtic (S.G.)
Muralla sud de la Neàpolis, s. II a.C. (S.G.).
lunes, 28 de noviembre de 2011
AQÜEDUCTE
Aqüeducte
L'aqüeducte romà era un conducte artificial que permetia transportar l'aigua en gran quantitat des de la seva font fins a la ciutat a través de recs de superfície, galeries subterrànies, i ponts d'arcs aeris. De totes maneres el terme s'aplica sobretot a aquests últims.Els aqüeductes aprofiten la inclinació suau del terreny per tal que l'aigua simplement flueixi en el sentit desitjat. Al principi de tot un dic emmagatzemava l'aigua i en regulava el cabal. Quan l'aigua arribava a la ciutat anava a parar al castella aquarum des d'on es distribuïa en totes direccions a través de canelons. Els primers en rebre-la eren les fonts públiques i les termes, i quan les necessitats d'aquestes estaven cobertes la resta del cabal emmagatzemat (aqua caduca) també es distribuïa entre particulars.
Pel que fa a l'estil arquitectònic dels ponts és sempre molt semblant: A sota, uns pilars que sobresurten de terra i a partir d'aquí es van succeint nivells o pisos, cadascun dels quals està format per arcs semicirculars successius. A la part superior s'hi troba el canal per on circula l'aigua i, de vegades, al nivell de sota es permetia un camí per al pas de persones (viaducte), tot i que això no és tan habitual.
Aqüeducte de Segòvia
L'aqüeducte de Segòvia és una construcció romana de la segona meitat del segle I i a principis del segle II dC a l'època dels flavis, sent emperadors Vespasià i Trajà que transporta l'aigua del riu Fred a la ciutat de Segòvia. L'any 1985 fou nomenat, juntament amb el casc històric de la ciutat de Segòvia, Patrimoni de la Humanitat per part de la UNESCO.
L'aqüeducte comença a prop del Palau de la Granja amb d'arcs senzills de mig punt que condueixen l'aigua fins a la cisterna coneguda amb el nom del Caseró on es emmagatzemava l'aigua. Posteriorment, un canal transporta l'aigua fins a una segona torre, i en arribar a la plaça de Díaz Sanz comencen a formar-se dos monumentals files d'arcs superposats.
Consta d'una longitud de 728 metres i una altura màxima de 28 metres i mig, als que, a més, se li ha de sumar a prop de 6 metres de ciments en el tros principal. Consta d'una doble arcaria, la inferior formada per 119 arcs de mig punt diferents segons les adaptacions al terreny, i la superior de 44 arcs que constitueixen el nucli central de l'aqüeducte.
A la part superior dels arcs s'hi troba el canal que transporta l'aigua fins a la ciutat. L'elaboració de l'aqüeducte de tan grans dimensions ens fa veure les grans capacitats enginyeres dels romans, i a pesar de tot això mai no obliden la importància estètica que ha de tenir un element de característiques com tan ciclòpeas com en aquest cas.
Aquest magnífic monument s'ha mantingut en bon estat de conservació, sense grans transformacions, degut a la grandesa de l'estructura que imposa respecte al fet de que, encara en el segle XX continués exercint la seva funció original. La primera obra de reconstrucció es degué realitzar prop dels Reis Catòlics, quan es reedificaren 36 arcs respectant al màxim l'obra original.
En l'actualitat, l'estat de deteriorament de la pedra per la contaminació atmosfèrica ha estat tan alarmant que l'Estat ha hagut de protegir-lo mitjançant un minuciós procés de restauració. Així i tot aquesta obra ciclòpeda segueix crindant l'atenció de milers de turistes boca-badats de la seva brillantesa i monumentalitat.
L'Aqüeducte de les Ferreres
L'Aqüeducte de les Ferreres (també anomenat Pont del Diable) és un pont aqüeducte romà aixecat entre els costats del barranc dels Arcs al terme de Tarragona, que duia aigua del riu Francolí a l'antiga ciutat de Tàrraco. És un dels aqüeductes més monumentals i ben conservats de l'època romana i el més important de Catalunya.La seva gestió depèn del Museu d'Història de Tarragona.
Malgrat que no es coneix la data exacta de la construcció de l'aqüeducte, sembla probable que s'hagués aixecat al segle I dC, en l'època de l'emperador August, coincidint amb el creixement de Tàrraco per la urbanització de la part alta de la ciutat, seu del Concilium provinciae d'Hispània Citerior.
L'aqüeducte va estar en funcionament fins a l'edat mitjana. Va ser restaurat al segle X —sota el regne del califa Abd al-Rahman III de Còrdova— i una altra vegada al segle XVIII. Durant el segle XIX i el segle XX es van dur a terme diversos treballs de conservació per aturar el deteriorament del monument.
El 1905 es va declarar Bé Cultural d'Interès Nacional i el 2000 Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO com a part del Conjunt arqueològic de Tàrraco. Després de l'adquisició del terreny per l'Ajuntament de Tarragona, es va inaugurar l'any 2005 el «Parc Ecohistòric del Pont del Diable» per a protegir tant el monument com el seu entorn natural.
Entre el 2009 i el setembre de 2011 va ser restaurat fent una representació de l'època romana i permetent el pas d'aigua pel canal de la part superior. Amb la restauració s'han conegut els materials de construcció de l'època, com es va construir l'aqüeducte i fins i tot quanta gent hi va treballar.
El pont té una llargada de 217 m i una alçada màxima de 27 m, sense comptar la galeria de conducció de l'aigua, avui destruïda, que devia fer uns 2 metres més. Consta de dos nivells d'arcades sobreposades amb 11 arcs al nivell inferior i 25 arcs al nivell superior. Els arcs tenen una amplada (llum) de 6,30 m, una alçada de 5,70 m (on no s'han d'adaptar al desnivell del barranc) i una gruixària de 1,86 m. La distància entre els arcs és de 8 m. La cota de l'aqüeducte al costat nord és de 56,8 m i la costat sud de 56,4 m.
Tota l'estructura del pont fou construïda en opus quadratum, blocs de pedra regulars tallats en forma de carreus lleugerament encoixinats i col·locats en sec, sense morter a les seves juntes. El canal que duia l'aigua,l'Specus fou construït en opus signinum, amb un morter impermeable a base de calç i ceràmica. La pedra per l'obra fou treta d'una pedrera situada en un turó pròxim al monument, conegut com coves de la Pedrera.
TRADUCCIÓ ANÀLISI
IMP NERVAE TRAIANVS CAES AVG GERM P M TR P II CO S II PATRIS PATRIAE IVSSV
P. MVMMIVS MVMMIANVS ET P. FABIVS TAVRVS IIVIRI MVNIC FL SEGOVIESIVM
AQVAM RESTITVERVNT
P. MVMMIVS MVMMIANVS ET P. FABIVS TAVRVS IIVIRI MVNIC FL SEGOVIESIVM
AQVAM RESTITVERVNT
viernes, 28 de octubre de 2011
LLATINISMES
| ||||||||||||||||||||||||
martes, 25 de octubre de 2011
VIRGILI
Biografia
70 a . C. El seu pare era un pagès, propietari de les seves terres i amb prou recursos per enviar el seu fill a estudiar a Milà i després a Roma. Allà va aconseguir el reconeixement públic amb les Bucòliques, també anomenades Èglogues, deu petits poemes que van ser els primers de tema pastoril escrits en llatí, seguint el model del grec Teòcrit, que va ser l’iniciador de la poesia bucòlica al segle III a. C.
Aquest èxit va facilitar-li l’entrada al cercle de Mecenas i la proximitat amb August i el seu programa polític. Tot i que Mecenas li va regalar una casa a Roma, ell sempre va preferir viure al camp, al sud d’Itàlia. Per això no és estrany que les Geòrgiques, la seva següent obra mostrés també el seu amor per la vida rural i la natura.
Virgili va conservar sempre una certa aparença de camperol. Altres trets del seu caràcter eren la seva timidesa (fugia dels seus admiradors quan el reconeixien pel carrer) i la seva manca d’interès per les dones, raó per la qual a Nàpols l’anomenaven el Virginal, Parthenias.
Poc després va començar la seva realització més ambiciosa, l’Eneida, a la qual va dedicar onze anys i encara va deixar inacabada. El 19 a . C. va fer un viatge a Grècia per inspirar-se en alguns dels escenaris de l’acció, però va morir en el viatge de tornada, deixant l’obra sense els últims retocs, raó per la qual alguns versos resten a mitges. Per això en el seu llit de mort va demanar que se’n destruís l’original, però August ho va impedir. L'Eneida restaria com el poema nacional de Roma, estudiat a les escoles, i faria caure en l'oblit l'èpica anterior d'Enni i de Livi Andronic.
Obres
-BUCÒLIQUES
Les Bucòliques constitueixen la primera de les grans obres del poeta romà Virgili.
Roma va conèixer la poesia bucòlica segons sembla, per les edicions que es van fer al llarg del segle I A.C . dels Idil·lis de Teócrit, varis dels quals tenien aquest caràcter pastoril. Teócrit havia nascut en Sicília, cap a 310 a. C. i havia marxat a Alexandria. Allí va entrar en contacte amb altres poetes, especialment amb Calímac i Apoloni, amb els qui va compartir l'amor pel petit, refinat i nou. No se sap gran cosa dels orígens o precedents d'aquesta poesia pastoril, ni se sabia tampoc en època del propi Teócrit, la qual cosa ho deixa en una posició de creador o, almenys, creador del gènere.
Virgili havia sentit sempre profunda admiració pels poetes alexandrins del segle III a C. La que va professar per Teócrit es manifesta en les múltiples ocasions en què s'inspira en ell per a les seves Bucòliques. De les pròpies afirmacions de Virgili es dedueix que va ser incitat a la composició d'aquests poemes, qui sembla haver contribuït al fet que se solucionés el problema de la confiscació de les terres que pertanyien al pare del poeta.
Són deu poemes d'entre 63 i 111 versos. En general es consideren escrits entre els anys 41 i 37 a. C., si bé hi ha alguna proposta de rebaixar la data de la seva publicació definitiva fins al 35. L'ordre de la col·lecció no es correspon amb el de composició. A l'hora de preparar la publicació, Virgili va reordenar el material amb criteris purament estètics. El metre emprat és l'hexàmetre dactílic, que serà també el de tota la producció virgiliana posterior
-GÉORGIQUES
Les Géorgiques (publicades en 29 a. C.) són un poema de Virgili, el segon més important, la intenció de la qual és informar sobre les labors agrícoles, a més de representar una lloa de la vida rural.
El poema està dividit en quatre llibres, té un caràcter didàctic i consta de 2.188 hexàmetres. Està inspirat en Els treballs i els dies d'Hesíode. Virgili la va dedicar de manera especial als seus benefactors, Augusto i Mecenes (al que s'invoca en l'inici de cada llibre). L'obra serveix d'il·lustració d'algunes de les labors desenvolupades en el camp (recol·lecció, sembra...), d'explicació del funcionament de les estacions de l'any i de les característiques climàtiques.
A més d'aquests temes relacionats amb la vida en el camp, hi ha altres parts del llibre en què apareixen episodis sense relació aparent amb ell, com és el relat dels esdeveniments sorprenents que van seguir a l'assassinat de Julio César, o fent analogies que serveixen per elogiar el govern d'Augusto en el cas de l'apartat de la vida de les abelles.
Les Géorgiques seran una referència habitual en la literatura renaixentista quan s'abordi el tema del Beatus Ille
-ENEIDA
Per escriure la Eneida es va inspirar, sens dubte, en l'antiga poesia èpica romana de Naevius i de Ennius, i més encara en els poemes homèrics. Es pot, en efecte, dividir la Eneida en dues parts: els sis primers llibres, que relaten el viatge d'Enees, recorden l'Odissea, mentre que pensem en la Iliada llegint els altres sis llibres, que relaten els grans fets complerts per Enees a Itàlia fins a la seva victòria final sobre els llatins.
Apareix com l'apologia de l'esperit de Roma a través de les aventures de l'heroi llegendari Enees, que els seus descendents haurien fundat la ciutat. Virgili va barrejar en el seu poema la llegenda amb la realitat, segons el costum dels poetes èpics.
Aquest poema, editat per primera vegada pels amics de Virgili, Varius i Tuca, ha suscitat l'admiració dels poetes de tots els temps, i sempre l'hi ha considerat com una de les més belles exaltacions de Roma que s'hagin escrit. Per l'interès del seu argument general, per la bellesa dels seus episodis secundaris, per la puntualitat i excel·lència de l'estil, per la melodia dels versos i per una profunda comprensió de les grandeses i els dolors humans, és la Eneida un dels grans poemes èpics de la literatura universal.
Enees, va fugir de Troia després d'haver estat cremada pels 'aqueos'. Es va portar al seu pare i al seu fill a ròssec, i la seva dona li seguia a pocs passos. Però ella va perir en la foscor.
Enees, desesperat, va embarcar amb altres supervivents a la recerca d'una nova terra. La seva enemistat amb Juno (Esposa de Júpiter, Deessa regna del olimp i mare de molts déus) li va portar a navegar 'errante' durant molt temps.
En el seu viatge arriba a les costes del nord d'Àfrica, en 'Cartago'. Allí habitava la reina 'Dido', que es va enamorar d'ell per obra de Cupido, perquè oblidés al seu difunt marit; llavors ho va retenir per llarg temps.
El regne era hospitalari i tots els troyanos volien quedar-se en 'Cartago', però Enees sabia que era a Itàlia on havia de fundar el seu imperi.
Després de la seva marxa, 'Digo hostigada' i instigada per les malvades harpies (Criatures horroroses amb cap de dona, cos d'ocell, excel·lents cantoras però summament malvades) es va suïcidar en una 'pira' amb l'espasa d'Enees maleint per sempre al seu estimat, fent-li jurar venjança al seu poble perquè destruís als fills del seu pare, els futurs romans. (D'aquesta forma es crea el quadre que justifica l'eterna enemistat entre dos pobles germans, el de 'Cartago' i el de Roma, que es van treure mútuament la 'mugre' en les guerres púniques).
Igual que molts herois grecs (Orfeu, Hèrcules, Odiseu i últimament 'Xena') el nostre heroi Enees, en el seu camí ha de descendir als inferns, allí es troba amb el seu pare, ja mort, qui li revela que fundarà un imperi 'floreciente', (Roma).
Enees arriba al Laci, on governava el rei Llatí (així es deia, no és que hagi nascut per aquestes terres). Aquest rei tenia una filla que es deia *Lavinia qui havia de casar-se amb Torn, que era líder d'una banda de revoltosos anomenats “Rútulos”.
lunes, 3 de octubre de 2011
ELS EDIFICIS DEL OCI
-AMFITEATRE
Un amfiteatre és una gran edificació descoberta de l'arquitectura romana clàssica, normalment de planta oval amb un espai central a nivell del sòl i cobert de sorra (en llatí arena), el qual estava envoltat per tres nivells de graderies (cavea): en termes generals el primer a tocar de l'arena era pels personatges importants de la comunitat (imma cavea), el segon on seia la plebs romana (media cavea), i el tercer espai al capdamunt de la graderia on seien les dones (summa cavea). L'arena i les graderies estaven separades per un mur alt que protegia el públic. Als fonaments de les graderies hi havia diversos espais confinats on tancar-hi els gladiadors (spolia) o les gàbies de les feres (carcere)
A l'amfiteatre se solien representar lluites entre gladiadors; lluites entre feres o la seva cacera (venatio); i la mort de les persones que les autoritats havien condemnat a la pena capital (vivicomburium). Molt excepcionalment en alguns amfiteatres també tenien lloc petites batalles navals entre petits vaixells (dites naumaquia) omplint l'arena d'aigua.
El primer amfiteatre es va construir l'any 59 aC per ordre del màxim pontífex romà i cap d'obres públiques, Gai Escriboni Curió. Els primers amfiteatres foren fets de fusta; posteriorment es van construir amb pedra. El primer que es va construir parcialment amb pedra va ser el d'August, l'any 30 aC, abans que arribés a ser el primer emperador de Roma. L'amfiteatre d'August va continuar essent l'únic que no estava construït totalment de fusta a la ciutat de Roma, fins que Vespasià va començar a construir el Colosseu o Amfiteatre Flavi, inaugurat l'any 80 que va ser el més gran i complet dels amfiteatres romans. dC.
·L' Amfiteatre de Tarragona és una edificació romana de l'antiga Tàrraco que actualment es conserva relativament restaurada. La seva gestió depèn del Museu d'Història de Tarragona.
Cap al segle VI s'hi edificà al bell mig una basílica visigòtica dedicada a sant Fructuós, martiritzat al mateix amfiteatre. Sobre aquesta basílica s'hi superposà al segle XII l'església romànica de Santa Maria del Miracle.
-TEATRE
Al començament els teatres romans eren de fusta i desmuntables. Però a partir del s. I a. C. a Roma es van començar a construir teatres de pedra segons els models grecs. El teatre grec es dividia en tres parts ben diferenciades: la graderia, on seien els espectadors; l'orchestra, un espai circular on cantava i ballava el cor, i les construccions de l'escenari: una plataforma on actuaven els actors i un edifici que feia de teló de fons, magatzem i vestidors (scaena). Els romans van seguir bàsicament aquesta estructura, però van introduir-hi innovacions per millorar-los:
- Els grecs construïen els teatres sobre la falda d'una muntanya, per poder posar els seients en forma esglaonada en forma de grades. Els romans també aprofitaven sovint el pendent per recolzar-hi la graderia. Tanmateix, quan no disposaven d'aquest avantatge, eren capaços fer teatres com a edificis independents, en els quals la graderia (cauea) descansava sobre un sistema d'arcs i galeries de formigó, de manera que podien edificar teatres a qualsevol lloc, fins a les zones més planes sense dependre del relleu. La façana exterior era formada de fileres d'arcs disposades en diversos pisos.
- L'orquestra (orchestra), que en el teatre grec d'època clàssica era completament circular, va esdevenir semicircular en el teatre romà. També va canviar-ne la funció: ara hi seien els espectadors més importants.
- Els romans feien l'escenari (proscaenium o pulpitum) més ample.
- La scaena en el teatre romà es construïa tan alta com la cauea, de manera que el teatre quedava tot tancat en un semicercle. La façana que donava a l'interior (frons scaenae), ornada amb dos o tres pisos de fileres de columnes, tenia tres portes cap a l'escenari i servia de decorat permanent per a totes les obres.
Tant el teatre grec com el romà eren a l'aire lliure. Tant sols es cobria de vegades amb una lona. La cauea solia estar dividida en tres sectors per a públics de diferents classes socials: les classes altes a les grades més pròximes a l'escenari i les classes baixes en la resta.
A Roma el més important va ser el de Pompeu, amb una capacitat per a 27.000 espectadors. A la península Ibèrica els més ben conservats són el de Mérida (5.500 espectadors) i el de Sagunt. En canvi les restes del de Tàrraco es troben molt malmeses.
El Teatre romà de Tarragona és un teatre romà que conserva tres dels elements essencials d'aquests edificis: cavea (o graderia), orchestra (hemicicle situat al peu de la graderia) i scaena (escena o espai destinat a les representacions teatrals).
De tot el recinte es mantenen únicament les primeres cinc fileres de grades entorn de l'orquestra. També és possible distingir dues de les tres escales radials que articulaven la graderia. Finalment, l'escena és una plataforma elevada sobre un pòdium decorat amb exedres. L'escenari (proscaenium) estava tancat per una façana monumental ricament decorada (frons scaenae). Durant les diferents fases d'excavació que s'hi han realitzat, s'han documentat importants restes arqueològiques, consistents en fragments de la decoració arquitectònica (capitells, columnes, frisos, etc.) i escultòrica d'aquesta façana monumental. Al seu costat es va construir un gran espai monumental annex.
Les primeres construccions documentades corresponen a un conjunt de naus relacionades amb el port republicà de la ciutat. L'edifici es va ampliar i utilitzar fins a finals del segle II dC, moment en què va quedar abandonat. En el segle III dC, el sector monumental annex va ser ocupat per nous edificis que van reutilitzar molts dels materials del teatre. L'existència del teatre romà de Tàrraco es perd fins l'any 1884. L'any 1919 fou objecte de les primeres excavacions sistemàtiques per part de Puig i Cadafalch. El solar on hi ha el teatre no està obert al públic i presenta un estat d'abandonament lamentable.
Teatre de Mèrida
-CIRC
El circ romà era un edifici d'oci romà que servia per a fer curses de cavalls i carros (bigues,quadrigues ) que no s'hi feien lluites de gladiadors, que se celebraven a l'amfiteatre
Era un edifici rectangular amb un costat curt semicircular. Al centre es construïa una balustrada que dividia l'edifici pel centre (spina). Les grades estaven recolzades en una estructura feta amb arcades. A l'Spina hi podia haver de tot, temples, obeliscs, estàtues de dofins (per comptar les voltes)→ símbol del déu Neptú, déu del mar i protector dels cavalls. Les voltes també es podien comptar amb ous, símbol dels dioscurs Càstor i Pòl·lux.A cada extrem de l'Spina hi havia les metae, pilars o fites que assenyalaven el punt on havien de girar els carros.. Al davant d'unes de les metae es trovaben les carceres.
S'hi celebraven els anomenats Jocs circenses
El primer circ fou creat per Tarquini Prisc després de la conquesta d'Apiolae als llatins. El lloc on es van celebrar les festes fou envoltat de plataformes temporals pels patres i equites, i l'interior fou anomenat circ, be perquè era rodó o perquè les carreres es feien en cercle. Abans de la mort de Tarquini un edifici permanent fou construït per aquest tipus de celebracions i fou anomenat Circ Màxim per distingir-lo d'altres edificis similars més reduïts (segle VI aC). En un principi estava construït en fusta, però al segle II aC es va fer de pedra.
Plànol del Teatre de Mèrida
-CIRC
El circ romà era un edifici d'oci romà que servia per a fer curses de cavalls i carros (bigues,quadrigues ) que no s'hi feien lluites de gladiadors, que se celebraven a l'amfiteatre
Era un edifici rectangular amb un costat curt semicircular. Al centre es construïa una balustrada que dividia l'edifici pel centre (spina). Les grades estaven recolzades en una estructura feta amb arcades. A l'Spina hi podia haver de tot, temples, obeliscs, estàtues de dofins (per comptar les voltes)→ símbol del déu Neptú, déu del mar i protector dels cavalls. Les voltes també es podien comptar amb ous, símbol dels dioscurs Càstor i Pòl·lux.A cada extrem de l'Spina hi havia les metae, pilars o fites que assenyalaven el punt on havien de girar els carros.. Al davant d'unes de les metae es trovaben les carceres.
S'hi celebraven els anomenats Jocs circenses
-TERMES
Les termes (del llatí thermae) eren edificis públics amb prestacions que avui en diríem higienicosanitàries. Són els precursors de les modernes cases de banys, saunes i balnearis termals i representaven un dels principals llocs de trobada a l'antiga Roma, és a dir, constituïen un lloc d'oci i de sociabilització per a la societat romana, bàsicament, patrícia (patricii).
Juvenal (ss. I-II dC) es referia, en la seva cèlebre sentència Mens sana i corpore sano, a la salut tant intel·lectual com física, la preparació de la qual es duia a terme dins les termes: la higiene personal, l'exercici físic, etc.
L'estructura interna típica de les termes era una successió de sales amb basses o piscinae a l'interior: el frigidari (frigidarium, d'aigua freda), el tepidari (tepidarium, d'aigua tèbia) i el caldari (caldarium o calidarium, d'aigua calenta). Els banys de vapor principals es trobaven al sudatorium, i consistien en el laconicum (bany sec) i l'assa sudatio (bany humit).
La calefacció de l'aigua en el cas del caldari, els banys de vapor, i en menor grau del tepidari, es duia a terme per mitjà de l'hipocaust. Aquest sistema consistia en un forn (praefurnium) que omplia de fum una zona intermèdia entre el sòl i el terra de les termes (suspensurae) anomenada area. La distància entre ambdós era d'uns 70cm aproximadament, això és, l'alçada mitjana de les pilae, unes estructures de maó que suportaven el suspensurae. D'aquesta manera, i per acció natural, el vapor ascendia pels tubuli laterici o les tebulae mamatae, uns tubs i unes plaques situades a les parets, que permetien la calefacció de l'interior de la sala. Així, l'alçada de les pilae determinava el grau d'escalfament de les sales: més alta en el caldari (més escalfor) i més baixa en tepidari (menys escalfor).
Seguint el recorregut més típic emprat en les termes romanes i iniciat en el caldari, els usuaris permetien l'obertura dels porus de la pell en les piscinae, permetent la sortida de la suor. A continuació, i després d'haver retirat l'excés en un labrum, s'untava la pell amb olis (unguenta) en una sala coneguda com elaeothaesinus. Finalment, el procés acabava amb la seva retirada mitjançant els anomenats strigulum (estrígils), uns estris de forma corva i de mig tub que rascaven la pell per a retirar els olis, en el destrictarium. Aquest últim procés es podia dur a terme amb l'ajuda d'un esclau personal o bé un mateix si el seu nivell social no ho permetia. Després de la zona d'aigües calentes, el recorregut passava pel tepidari, on els porus es tancaven per acció de l'aigua tèbia. El procés d'higiene finalitzava en el frigidari, la zona d'aigües fredes.
Al voltant d'aquests espais principals n'hi havia altres d'accessoris:
- L'apodyterium o apodyterion, el vestidor, on hom podia guardar les seves pertinences en una espècie de "guixetes" anomenades stabilitores.
- La palestra o gimnàs per a l'exericici físic. Aquest, a diferència del grec, es duia a terme seguint el model de la preparació física militar. Els principals exercicis que es realitzaven eren els següents: cursus (cursa), hasta (llançament de javelina), lucta (lluita, l'actualment anomenada lluita grecoromana), discus (llançament de disc), pila (exercicis amb bosses plenes de pedra a la manera de "pilotes") i saltus (salt d'alçada o de llargària), entre d'altres.
- La natatio (piscina a l'aire lliure per practicar la natació).
Suscribirse a:
Entradas (Atom)