VIRGILI

Biografia

Publi Virgili Maró va néixer prop de Màntua, ciutat del nord d’Itàlia, l’any 70 a. C. El seu pare era un pagès, propietari de les seves terres i amb prou recursos per enviar el seu fill a estudiar a Milà i després a Roma. Allà va aconseguir el reconeixement públic amb les Bucòliques, també anomenades Èglogues, deu petits poemes que van ser els primers de tema pastoril escrits en llatí, seguint el model del grec Teòcrit, que va ser l’iniciador de la poesia bucòlica al segle III a. C.

Aquest èxit va facilitar-li l’entrada al cercle de Mecenas i la proximitat amb August i el seu programa polític. Tot i que Mecenas li va regalar una casa a Roma, ell sempre va preferir viure al camp, al sud d’Itàlia. Per això no és estrany que les Geòrgiques, la seva següent obra mostrés també el seu amor per la vida rural i la natura.

Virgili va conservar sempre una certa aparença de camperol. Altres trets del seu caràcter eren la seva timidesa (fugia dels seus admiradors quan el reconeixien pel carrer) i la seva manca d’interès per les dones, raó per la qual a Nàpols l’anomenaven el Virginal, Parthenias.

Poc després va començar la seva realització més ambiciosa, l’Eneida, a la qual va dedicar onze anys i encara va deixar inacabada. El 19 a. C. va fer un viatge a Grècia per inspirar-se en alguns dels escenaris de l’acció, però va morir en el viatge de tornada, deixant l’obra sense els últims retocs, raó per la qual alguns versos resten a mitges. Per això en el seu llit de mort va demanar que se’n destruís l’original, però August ho va impedir. L'Eneida restaria com el poema nacional de Roma, estudiat a les escoles, i faria caure en l'oblit l'èpica anterior d'Enni i de Livi Andronic.

Obres

 

-BUCÒLIQUES

 

Les Bucòliques constitueixen la primera de les grans obres del poeta romà Virgili.

Roma va conèixer la poesia bucòlica segons sembla, per les edicions que es van fer al llarg del segle I A.C . dels Idil·lis de Teócrit, varis dels quals tenien aquest caràcter pastoril. Teócrit havia nascut en  Sicília, cap a 310 a. C. i havia marxat a Alexandria. Allí va entrar en contacte amb altres poetes, especialment amb Calímac i Apoloni, amb els qui va compartir l'amor pel petit, refinat i nou. No se sap gran cosa dels orígens o precedents d'aquesta poesia pastoril, ni se sabia tampoc en època del propi Teócrit, la qual cosa ho deixa en una posició de creador o, almenys, creador del gènere.

Virgili havia sentit sempre profunda admiració pels poetes alexandrins del segle III a C. La que va professar per Teócrit es manifesta en les múltiples ocasions en què s'inspira en ell per a les seves Bucòliques. De les pròpies afirmacions de Virgili es dedueix que va ser incitat a la composició d'aquests poemes, qui sembla haver contribuït al fet que se solucionés el problema de la confiscació de les terres que pertanyien al pare del poeta.

Són deu poemes d'entre 63 i 111 versos. En general es consideren escrits entre els anys 41 i 37 a. C., si bé hi ha alguna proposta de rebaixar la data de la seva publicació definitiva fins al 35. L'ordre de la col·lecció no es correspon amb el de composició. A l'hora de preparar la publicació, Virgili va reordenar el material amb criteris purament estètics. El metre emprat és l'hexàmetre dactílic, que serà també el de tota la producció virgiliana posterior

-GÉORGIQUES

Les Géorgiques (publicades en 29 a. C.) són un poema de Virgili, el segon més important, la intenció de la qual és informar sobre les labors agrícoles, a més de representar una lloa de la vida rural.

El poema està dividit en quatre llibres, té un caràcter didàctic i consta de 2.188 hexàmetres. Està inspirat en Els treballs i els dies d'Hesíode. Virgili la va dedicar de manera especial als seus benefactors, Augusto i Mecenes (al que s'invoca en l'inici de cada llibre). L'obra serveix d'il·lustració d'algunes de les labors desenvolupades en el camp (recol·lecció, sembra...), d'explicació del funcionament de les estacions de l'any i de les característiques climàtiques.

A més d'aquests temes relacionats amb la vida en el camp, hi ha altres parts del llibre en què apareixen episodis sense relació aparent amb ell, com és el relat dels esdeveniments sorprenents que van seguir a l'assassinat de Julio César, o fent analogies que serveixen per elogiar el govern d'Augusto en el cas de l'apartat de la vida de les abelles.

Les Géorgiques seran una referència habitual en la literatura renaixentista quan s'abordi el tema del Beatus Ille



-ENEIDA

Per escriure la Eneida es va inspirar, sens dubte, en l'antiga poesia èpica romana de Naevius i de Ennius, i més encara en els poemes homèrics. Es pot, en efecte, dividir la Eneida en dues parts: els sis primers llibres, que relaten el viatge d'Enees, recorden l'Odissea, mentre que pensem en la Iliada llegint els altres sis llibres, que relaten els grans fets complerts per Enees a Itàlia fins a la seva victòria final sobre els llatins.
Apareix com l'apologia de l'esperit de Roma a través de les aventures de l'heroi llegendari Enees, que els seus descendents haurien fundat la ciutat. Virgili va barrejar en el seu poema la llegenda amb la realitat, segons el costum dels poetes èpics.
Aquest poema, editat per primera vegada pels amics de Virgili, Varius i Tuca, ha suscitat l'admiració dels poetes de tots els temps, i sempre l'hi ha considerat com una de les més belles exaltacions de Roma que s'hagin escrit. Per l'interès del seu argument general, per la bellesa dels seus episodis secundaris, per la puntualitat i excel·lència de l'estil, per la melodia dels versos i per una profunda comprensió de les grandeses i els dolors humans, és la Eneida un dels grans poemes èpics de la literatura universal.


Enees, va fugir de Troia després d'haver estat cremada pels 'aqueos'. Es va portar al seu pare i al seu fill a ròssec, i la seva dona li seguia a pocs passos. Però ella va perir en la foscor.

Enees, desesperat, va embarcar amb altres supervivents a la recerca d'una nova terra. La seva enemistat amb Juno (Esposa de Júpiter, Deessa regna del olimp i mare de molts déus) li va portar a navegar 'errante' durant molt temps.

En el seu viatge arriba a les costes del nord d'Àfrica, en 'Cartago'. Allí habitava la reina 'Dido', que es va enamorar d'ell per obra de Cupido, perquè oblidés al seu difunt marit; llavors ho va retenir per llarg temps.

El regne era hospitalari i tots els troyanos volien quedar-se en 'Cartago', però Enees sabia que era a Itàlia on havia de fundar el seu imperi.

Després de la seva marxa, 'Digo hostigada' i instigada per les malvades harpies (Criatures horroroses amb cap de dona, cos d'ocell, excel·lents cantoras però summament malvades) es va suïcidar en una 'pira' amb l'espasa d'Enees maleint per sempre al seu estimat, fent-li jurar venjança al seu poble perquè destruís als fills del seu pare, els futurs romans. (D'aquesta forma es crea el quadre que justifica l'eterna enemistat entre dos pobles germans, el de 'Cartago' i el de Roma, que es van treure mútuament la 'mugre' en les guerres púniques).

Igual que molts herois grecs (Orfeu, Hèrcules, Odiseu i últimament 'Xena') el nostre heroi Enees, en el seu camí ha de descendir als inferns, allí es troba amb el seu pare, ja mort, qui li revela que fundarà un imperi 'floreciente', (Roma).

Enees arriba al Laci, on governava el rei Llatí (així es deia, no és que hagi nascut per aquestes terres). Aquest rei tenia una filla que es deia *Lavinia qui havia de casar-se amb Torn, que era líder d'una banda de revoltosos anomenats “Rútulos”.